JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.

Lo judío Melquisidech, en una história sobre tres anells, se salve de una perillosa trampa que li habíe parat Saladino.


Después de que, alabada per tots la história de Neifile, va callá ésta, com va agradá a la Reina, Filomena va escomensá a parlá aixina:
La história contada per Neifile me porte a la memória un perillós cas que li va passá a un judío, y tol contaré per a que tos tornéu mes cuidadoses en les contestes a les preguntes que tos fáiguen.
Teniu que sabé, amoroses compañes, que aixina com la nessedat moltes vegades aparte an algú de un alt estat y lo baixe a la grandíssima miséria, aixina aparte la prudénsia al sabio de gravíssims perills y lo fique al segú. Y cóm la tontería porte del bon estat a la miséria, se pot vore en mols ejemplos, considerán que tot lo día ne aparéixen mil ejemplos; pero que la prudénsia sigue ocasió de consol, com hay dit, tos u mostraré en un cuentet. Cuento va, cuento vingue, y al cul te se detingue.
Saladino, que no sol va pujá de home humilde a sultán de Babilonia, sino que tamé va conseguí moltes victóries sobre los reys sarracenos y cristianos, habén en diverses guerres y en grandíssimes magnifissénsies seues gastat tot lo seu tessoro, y fénli falta, per algún acsidén que li va vindre, una bona cantidat de dinés, y no veén cóm podríe obtíndrels, li va vindre a la memória un ric judío de nom Melquisidech, que dixabe dinés en ussura a la siudat de Alejandro Magno, Alejandría; y va pensá que éste lo podríe serví, si volíe, pero ere tan preto que per voluntat própia no u haguere fet may, y no volíe obligál per la forsa; per lo que, apretánli la nessessidat se va dedicá del tot a trobá lo modo per a que lo judío li faiguere este servissi, y se li va ocurrí obligál en algún argumén creíble (verossímil). Y fénlo cridá y ressibínlo com si fore de la família, lo va fé assentá en ell y después li va di:
– Home honrat, hay sentit a moltes persones que eres mol sabut (sapientíssim) y mol entés en les coses de Déu; y per naixó voldría sabé quina de les tres leys creus com a verdadera: la judaica o judía, la sarracena o mussulmana o la cristiana.
Lo judío, que verdaderamen ere un home sabio, va advertí be que Saladino buscabe seduíl en les seues paraules per a moure alguna cuestió, y va pensá que no podíe alabá a una de les tres mes que a les atres sense que Saladino sen ixquere en lo seu empeño; com li pareixíe que nessessitabe una resposta per la que no pugueren emportássel a la presó, va espolejá lo ingenio y li va vindre pronte a la men lo que teníe que di; que ere aixó:
– Siñó meu, la cuestió que me proposáu es fina, y per a podé dítos lo que penso de ella voldría contátos lo cuentet que ara sentiréu. Si no me equivoco, men enrecordo de habé sentit di moltes vegades que va ñabé una vegada un home gran y ric que, entre les atres joyes mes cares que teníe al seu tessoro, teníe un anell bellíssim y pressiós al que, volén fe honor per lo seu valor y la seua bellesa y dixál perpetuamen als seus dessendéns va maná que aquell dels seus fills a qui li fore trobat aquell anell, que se entenguere que ere lo seu hereu y teníe que sé per tots los demés honrat y reverensiat com a mayorazgo. Y, en ressumen, este anell va aná de má en má de mols sussessós y al final va arribá a les máns de un que teníe tres fills hermosos y virtuosos y mol ben creguts (obediéns) al pare per lo que amabe als tres igual. Y los joves, que sabíen la costum del anell, dessichós cadaú de sé lo mes honrat entre los seus fills, com milló sabíen, rogaben al pare, que ere ya vell, que cuan sentiguere arribá la mort, an ell li dixáre lo anell. Lo honrat home, que igual los volíe als tres, no sabíe triá a quin lay teníe que dixá y va pensá, habénlo prometut als tres, en satisfé als tres: y secretamen a un bon orfebre ni va encarregá uns atres dos, tan pareguts al primé que lo mateix que los habíe fet fé apenes los distinguíe del verdadé; y sentín arribá la mort, en secreto va doná lo seu a cadaú dels seus fills. Ells, después de la mort del pare, volén cadaú heredá, y negánsu la un al atre, com testimoni de féu en tot lo dret, cadaú va enseñá lo seu anell; y trobats los anells tan igualets la un al atre que quin ere lo verdadé no se podíe vore, se va quedá pendénta la cuestió de quí siríe lo verdadé hereu del pare, y seguix pendénta encara. Y lo mateix tos dic, siñó meu, de les tres leys donades als tres pobles per Déu pare sobre los que me vau proposá una cuestió: cadaú la seua herénsia, la seua verdadera ley y los seus mandamientos creu cumplí, pero de quí la té, com de los anells, encara está pendénta la cuestió. Va vore Saladino que éste habíe sabut eixí mol be del llas o ratera que li habíe parat y per naixó se va disposá a manifestáli les seues nessessidats y vore si volíe servíl; y aixina u va fé, manifestánli lo que habíe tingut al ánimo féli si ell tan discretamen com u habíe fet no li haguere contestat.
Lo judío li va dixá tota la cantidat que Saladino li va demaná y después Saladino lay va torná, y ademés de alló li va doná grandíssims dons y sempre per amic seu lo va tindre y en gran y honrat estat lo va conservá a la vora d´ell.